Art postmodern

L'art postmodern, per oposició a l'anomenat art modern, és l'art propi de la postmodernitat, teoria sociocultural que postula l'actual vigència d'un període històric que hauria superat el projecte modern, és a dir, l'arrel cultural, política i econòmica pròpia de l'edat contemporània, marcada en termes culturals per la Il·lustració, en el polític per la Revolució Francesa i en l'econòmic per la Revolució industrial. El postmodernisme és un dels moviments més controvertits de la història de l'art i el disseny. Sorgit tant a Europa com als Estats Units, entre la dècada de 1970 i la dècada de 1990 va trencar les idees establertes sobre art i el disseny, aportant una nova consciència sobre l'estil mateix amb una barreja inestable d'allò teatral i teòric, el postmodernisme va des del ridícul al luxós: un estil visualment emocionant i polifacètic.^[1] i va trencar les barreres entre l'alta cultura i la cultura popular.^[2]

L'art postmodern emmarca diversos moviments com són la transavantguarda italiana, el neoexpressionisme alemany, el neomanierisme, el neominimalisme i el neoconceptualisme, entre altres moviments que tenen poc en comú, tret d'una voluntat de negació, superació o simplement constatació que són manifestacions realitzades amb posterioritat a l'art modern.

No s'ha de confondre amb l'art contemporani, que per definició és l'art que es produeix actualment (des dels anys 50 aproximadament), independentment del seu estil o intenció artística. Arthur Danto argumenta a After the end of art que la contemporaneïtat és el terme més ampli, i que els objectes postmoderns representen un subsector del moviment contemporani que reemplaça la modernitat i el modernisme, mentre que altres crítics notables, com Hilton Kramer, Robert C. Morgan, Kirk Varnedoe i Jean-François Lyotard, han sostingut que els objectes postmoderns són en el millor dels casos una continuació dels treballs de l'art modern.

Hi ha diverses característiques que donen a l'art la postmodernitat; aquests inclouen el bricolage, l'ús del text de manera destacada com a element artístic central, el collage, la simplificació, l'apropiació, l'art escènic, el reciclatge d'estils i temes del passat en un context modern, així com el trencament de la barrera entre belles arts i alta cultura i baixa cultura i cultura popular.^[3][4]